Quan els nens/es estan aprenent a parlar, la disfèmia o la taquifèmia
poden ser aspectes d'un desenvolupament lingüístic normal, els quals
desapareixeran per sí sols. No obstant, en alguns casos, poden sorgir
anomalies en el desenvolupament lingüístic que, en els infants, poden
desencadenar en trastorns de la parla i del llenguatge. Aquests casos
requereixen un tractament apropiat. Per tant, els educadors/es i altres
especialistes (logopedes, psicòlegs, pediatres, etc.) han d'observar
detalladament l'evolució del desenvolupament lingüístic dels nens/es per
tal de diferenciar si es tracta d'un desenvolupament lingüístic normal o d'un
desenvolupament lingüístic amb anomalies.
Per una banda, en el cas que els educadors/es i altres especialistes detectin anomalies en el desenvolupament lingüístic d'un nen/a, han de saber diferenciar entre els diferents tipus de trastorns de la parla i/o del llenguatge, concretament, entre la disfèmia i la taquifèmia. A diferència de la disfèmia, la taquifèmia presenta els símptomes d'un trastorn combinat de la parla i del llenguatge. La taquifèmia afecta a la fluïdesa verbal i es caracteritza perquè la parla s'accelera, hi ha sons que no s'articulen i el discurs és poc comprensible. D'aquesta manera, la parla sembla atropellada i la pronunciació no resulta clara. Al contrari que amb la disfèmia, la parla millora quan el nen/a es comunica amb persones desconegudes o quan rep atenció, és a dir, qual l'afectat es concentra en el procés de la parla. A més, la taquifèmia no provoca la repetició de sons ni interrupcions en el flux verbal. No obstant, en molts casos obstaculitza el desenvolupament lingüístic de l'infant. L'afectat pot donar mostres d'una personalitat impulsiva.
Per una banda, en el cas que els educadors/es i altres especialistes detectin anomalies en el desenvolupament lingüístic d'un nen/a, han de saber diferenciar entre els diferents tipus de trastorns de la parla i/o del llenguatge, concretament, entre la disfèmia i la taquifèmia. A diferència de la disfèmia, la taquifèmia presenta els símptomes d'un trastorn combinat de la parla i del llenguatge. La taquifèmia afecta a la fluïdesa verbal i es caracteritza perquè la parla s'accelera, hi ha sons que no s'articulen i el discurs és poc comprensible. D'aquesta manera, la parla sembla atropellada i la pronunciació no resulta clara. Al contrari que amb la disfèmia, la parla millora quan el nen/a es comunica amb persones desconegudes o quan rep atenció, és a dir, qual l'afectat es concentra en el procés de la parla. A més, la taquifèmia no provoca la repetició de sons ni interrupcions en el flux verbal. No obstant, en molts casos obstaculitza el desenvolupament lingüístic de l'infant. L'afectat pot donar mostres d'una personalitat impulsiva.
A continuació, es mostren dues taules on es poden observar les diferències de diversos aspectes entre el trastorn de la disfèmia i el de la taquifèmia. Aquestes diferències es basen en les investigacions i els estudis dels següents autors: Dalton i Hardcastle (1977) i Weiss (1964).
- Diferències en la falta de suavitat en les transicions en disfèmics i taquifèmics. Segons Dalton i Hardcastle (1977):
- Diferències entre disfèmics i taquifèmics. Segons Weiss (1964):
Per altra banda, un altre dels problemes que es troben a l'hora de determinar si els errors de fluïdesa que presenta un infant (de 2 a 6 anys) són propis d'una difluència normal o indiquen que es tracta d'un cas de tartamudesa primerenca. Els nens/es amb tartamudesa tenen el doble d'errors que els nens/es amb difluència normal i, per tant, la diferència entre els dos casos és que els nens/es amb tartamudesa repeteixen síl·labes i paraules monosil·làbiques, i el seu discurs presenta prolongacions i bloquejos amb tensió. En canvi, els nens/es amb difluència normal repeteixen paraules de dos o més síl·labes i frases, fan servir interjeccions o revisions. A continuació, es mostra una taula amb les diferències entre la difluència normal i la tartamudesa primerenca:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada