QUINES SÓN LES SEVES CAUSES?

Les causes de la disfèmia són encara desconegudes. No obstant, les investigacions apuntes a què l'origen del trastorn es deu a múltiples factors, els quals fan referència a aspectes genètics, biològics, lingüístics, psicològics i ambiental. A continuació, s'expliquen cada un d'aquests factors:

• Factors genètics: hi ha una predisposició hereditària de la tartamudesa, és a dir, hi ha transmissió genètica, ja que és molt més freqüent la tartamudesa entre nens/es que tenen familiars pròxims tartamuts i, a més, aquelles parelles en les quals un dels membres és tartamut tenen majors probabilitats de tenir un fill/a amb aquest mateix trastorn. No obstant, hi ha discussió sobre si el què s'hereta és una menor habilitat per a la fluïdesa (sobre la qual haurien d'actuar altres factors ambientals per a què el trastorn es manifesti) o alguna altra anomalia estructural o funcional responsable dels tartamudeigs. A més, alguns dels factors relacionats amb la recuperació espontània o la persistència de la tartamudesa són també heretats, ja que, com han demostrat nombrosos estudis, els nens/es que tenen familiars amb tartamudesa crònica acostumen a mantenir el trastorn, mentre que si els familiars s'han recuperat, el pronòstic serà més favorable per a aquests nens/es. Per tant, existeix predisposició genètica per a l'aparició del trastorn i la seva posterior evolució. De la mateixa manera, diverses investigacions plantegen que:
• El problema es presenta de 5 a 10 vegades més en homes que en dones.
• Si les dones pateixen disfèmia, els familiars tenen major risc de patir aquest trastorn.
• No sembla que existeixi relació entre la gravetat de la disfèmia i el número de persones que pateixen disfèmia a la família.
• El número de dones que es recuperen espontàniament és més alt en comparació amb el dels homes (66% dones i 46% homes).
• Factors biològics: en general, no hi ha cap evidència que algun dels processos citats a continuació sigui l'origen de la disfèmia. Cal plantejar que el trastorn té una base, que de forma aïllada o en combinació amb altres factors pot afavorir l'aparició de la disfèmia. Entre els mecanismes fisiològics més explorats, es troben aquells que es centren en:
• El processament cerebral del llenguatge i la parla: a partir de diversos estudis, es suggereix que les persones amb tartamudesa presenten una sobreactivació generalitzada del sistema motor cortical i cerebel·lós, mentre que les àrees de processament auditiu presenten certa inhibició. Aquestes diferències interhemisfèriques apareixen només a la parla espontània i a la lectura en veu alta.
• Control motriu de la parla i coordinació entre els sistemes fonedor, respiratori i motor:
• Una part de les persones tartamudes reacciona davant les situacions d'estrès comunicatiu amb un augment de tensió als músculs implicats en la parla. Es tracta d'un individu que, al parlar, tensa excessivament els llavis, la llengua i la glotis, impedint que els moviments articulatoris flueixin correctament i provocant el bloqueig.
• En les persones tartamudes, amb cada repetició del so o la síl·laba bloquejada, el to dels seus músculs articulatoris augmenta, dificultant la dicció de la parla.
• Les persones tartamudes presenten majors temps de reacció davant estímuls verbals, fet que provoca una major lentitud en el inici de la parla, especialment en determinats contextos.
• Les persones amb problemes de fluïdesa presenten una major duració de la dicció de cada síl·laba i del interval entre un fonema i el següent, un major desplaçament dels òrgans implicats en la producció de cada so i una major asincronia en els moviments de llavis i mandíbula.
• Les persones amb tartamudesa tenen menys destresa motriu de la parla que les persones no tartamudes, entenent per aquest concepte un conjunt de processos cognitius, motors i perceptius apresos i automatitzats.
• Retroalimentació perceptiva de la parla:
• Poca sensibilitat propioceptiva i sinestèsica dels moviments de la parla.
• Predomini de la via aèria en el control de la parla i, per tant, no hi ha coordinació entre els tres sistemes de retroalimentació (via aèria, via òssia i via sinestèsica), per la qual cosa la fluïdesa es deteriora.
• Dèficits en l'activitat de l'oïda mitjana.
• Processament central auditiu diferent.
• Temps necessari per a distingir dos sons més llargs.
• Major angle de fase en les freqüències dels sons: interferències aèries i òssies. 
• Factors psicolingüístics:
• El rendiment lingüístic i la fluïdesa estan relacionats. D'aquesta manera, alguns nens/es desenvolupen un sistema de llenguatge i parla més fràgils degut a algun tipus de deficiència en els mecanismes d'integració cerebral que medien entre la codificació verbal i la seva execució motora. Aquesta fragilitat pot ser la base de l'aparició de símptomes de tartamudesa o altres problemes de fluïdesa.
• Existeix una relació entre paràmetres fonològics, lèxics i sintàctics amb les difluències. D'aquesta manera, són més freqüents els tartamudeigs en sons, síl·labes, paraules i frases inicials, en síl·labes accentuades i en paraules que comencen per consonant, igual que en paraules llargues poc freqüents. A més, es cometen més errors en emissions de major complexitat lingüística, en oracions més llargues o amb major número de frases subordinades.
• La relació entre tartamudeigs i factors fonològics pot explicar-se per una asincronia en la planificació i codificació de les síl·labes, ja que la persona tartamuda pot identificar i produir el fonema inicial d'una paraula determinada, però no la seva pronunciació completa.
• També s'ha proposat una major "lentitud" i menor precisió en els tartamudeigs per la selecció lèxica de les paraules a mesura que es va desenvolupant el discurs.
• La relació entre factors sintàctics i tartamudeigs s'atribueix a una major latència temporal en la planificació inicial de la primera frase i a una major dificultat per ajustar i adequar les frases següents.
• Una de les teories psicolingüístiques és la hipòtesi de la reparació encoberta. Segons aquesta teoria, les difluències de la tartamudesa provenen d'un dèficit en la construcció del pla prearticulatori o en els primers instants de la mateixa. En concret, el problema de les persones amb tartamudesa s'atribueix a una excessiva lentitud en la codificació fonològica, deguda a una retardada activació i selecció correcta dels lexemes. Aquest retard condueix a errors en l'elaboració del pla fonètic, que són corregits mitjançant conductes que impliquen posposar i reiniciar el discurs, donat lloc a difluències tipus tartamudesa. Per tant, la tartamudesa no és l'error, sinó la solució o reparació d'aquests errors.
• Factors psicològics: aquests factors són importants per explicar el desenvolupament, la cronificació i el manteniment de la tartamudesa, i no el seu origen. Es divideixen en:
• Condicionament clàssic, operant i aprenentatge social en la tartamudesa:
• Des del punt de vista de l'aprenentatge instrumental, les persones amb tartamudesa desenvolupen una sèrie de mecanismes per afrontar els bloquejos, basats en els condicionaments d'escapament (repeticions, esforç muscular per parlar, moviments associats, etc.) i en els d'evitació (respiració ràpida, substitució de paraules, ús de muletes i circumloquis, etc.), i mantinguts per reforçament negatiu. No obstant,  aquest tipus de condicionaments (clàssic i operant) augmenten la freqüència de les conductes associades a aquest tipus de trastorn de parla.
• A més, és probable que moltes de les percepcions, actituds i creences de les persones tartamudes entorn a la seva deficiència, a la seva pròpia imatge i a les seves habilitats per la parla i la comunicació es vagin adquirint principalment per mecanismes d'aprenentatge observacional, primer a partir de les reaccions dels seus pares davant la tartamudesa i, després, pel comportament d'educadors/es, amics/gues i professionals de la salut i el llenguatge.
• Variables cognitives i emocionals:
• Determinades claus ambientals que de forma més o menys conscient recorden al disfèmic els seus anteriors errors i revifen la presència mental de la seva tartamudesa poden ser un factor important en l'aparició dels problemes de fluïdesa.
• Els aspectes cognitius i socials estan molt relacionats amb la tartamudes establerta. Per una banda, hi ha les expectatives sobre el tartamudeig immediat, el desgrat davant la pròpia tartamudesa i els intents per evitar-la, els quals afavoreixen el condicionament, les idees irracionals i negatives sobre un futur condicionat per la falta de fluïdesa. Per altra banda, hi ha els efectes que sobre la persona tartamuda causa percebre en les altres persones aquestes mateixes actituds cap a la seva forma de parlar, de manera que les emocions negatives desagradables que es creen en la persona tartamuda i els seus interlocutors poden reduir la comunicació entre ells i dificultar l'aprenentatge d'habilitats socials i de relació.
• Una teoria que recull la influència de les variables cognitives en el manteniment i cronificació de la tartamudesa és la hipòtesi de la reacció anticipatòria d'esforç, la qual defensa que la falta de fluïdesa afecta, des de molt aviat, el sistema de creences del nen/a amb la convicció que parlar és una tasca difícil. Aquesta mateixa teoria suposa que les creences sobre la dificultat de la parla, tot allò desagradable de la tartamudesa i la necessitat d'evitar els bloqueigs no són només conseqüència de la falta de fluïdesa, sinó que també poden causar-la i serveixen per mantenir-la i perpetuar-la.
• Variables de personalitat: no existeixen diferències en els trets de personalitat entre les persones que presenten tartamudesa i les que no en presenten. No obstant, si que existeixen comportaments a evitar, menors habilitats socials i certa ansietat social en persones tartamudes concretes, tot i que no pot establir-se com a norma. Per tant, les variables de personalitat són conseqüència de la tartamudesa i no la causa. A més, les persones amb tartamudesa atribueixen els seus problemes de parla a la seva incapacitat per parlar bé, i els seus períodes de fluïdesa a variables externes que no estan sota el seu control. De la mateixa manera, aquestes persones creuen que parlar és molt difícil perquè no posseeixen les habilitats necessàries per a fer-ho i serà difícil que les adquireixin en un futur. Per tant, hi ha dues variables que si estan relacionades amb el desenvolupament de la tartamudesa: les expectatives d'eficàcia i l'atribució del control.
• Factors ambientals:
• El nivell socioeconòmic, l'estil de vida social i cultural, la grandària de la família o el lloc que ocupa el nen/a disfèmic dins dels fills/es no tenen cap relació amb l'origen ni el desenvolupament de la tartamudesa. Succeeix el mateix quan es consideren variables com la intel·ligència, el nivell d'aspiracions professional o qualsevol altra aptitud dels progenitors.
• No obstant, la interacció pares/mares-fills/es i la reacció paternal cap als tartamudeigs si que tenen relació amb el desenvolupament de la tartamudesa. Alguns comportaments com criticar la manera de parlar, interrompre el discurs, no deixar que acabi la frase o la paraula, o demanar-li que forci l'articulació, contribueixen a cronificar el problema. De la mateixa manera, existeixen determinats patrons comunicatius que posen a proba les habilitats de fluïdesa i comunicació, com ara fer massa preguntes, obligar-li a parlar en públic, demanar-li explicacions quan està molt nerviós, etc., i que es constitueixen en fonts de pressió ambiental sobre el desenvolupament de la fluïdesa.
• Hi ha dades que indiquen que la influència de les correccions i els consells sobre la parla que fan els pares als seus fills/es disfèmics no són sempre negatius i, en molts casos, estan relacionats amb la recuperació espontània.
• Les característiques de la parla dels pares/mares poden tenir alguna influència sobre el desenvolupament de la fluïdesa i la tartamudesa. Per tant, han de ser objecte d'intervenció preventiva o prescriptiva sobre l'ambient del nen/a tartamut/da o amb risc de ser-ho.
• En resum, el paper dels factors ambientals es centra més en els processos de desenvolupament de la tartamudesa que en el seu origen.

 

En definitiva, està generalment acceptat que la tartamudesa és una predisposició genètica i multicausal, ja que poden intervenir factors biològics, lingüístics, psicològics i ambientals. Per tant, són molts els factors que, combinats, porten a la tartamudesa.