PRONÒSTIC EVOLUTIU

La disfèmia presenta diferents manifestacions al llarg del seu desenvolupament, des de l'etapa de la infantesa fins a l'etapa adulta. Per aquest motiu, s'han realitzat diverses classificacions de les etapes del trastorn des del seu inici, les quals coincideixen amb el plantejament que les faltes de fluïdesa apareixen, en la seva forma més simple, des del començament de la dificultat i durant l'adquisició del llenguatge i la parla, i que es van complicant en funció de determinats factors (ambientals, del desenvolupament, psicosocials, etc.).

D'aquesta manera i atenent a l'etapa d'educació infantil (dels 0 als 6 anys), hi ha diversos nivells de desenvolupament i de gravetat del trastorn en qüestió, els quals es presenten a continuació:

1. Fase inicial o difluència normal (entre els 2 i els 6 anys): un cop es passa aquest tram d'edat, les possibilitats que la dificultat es produeixi disminueixen progressivament. Els casos que apareixen en adults solen ser sobtats i associats a un trauma psicològic o a una lesió cerebral. A més, les nenes comencen a tartamudejar abans que els nens. Existeixen dos tipus d'inici: el inici gradual (és el més habitual i es caracteritza per un increment progressiu en la freqüència de les prolongacions i repeticions) i el inici sobtat (es caracteritza per una freqüència alta de bloqueigs des del principi i per una tensió a l'hora de parlar). El tipus d'inici no sembla relacionat amb l'evolució posterior del trastorn, és a dir, no tenen pitjor pronòstic els casos amb un inici sobtat. En aquesta fase, els errors consisteixen en repeticions de síl·labes o paraules i rectificacions, i no s'observen moviments associats. Les dificultats es relacionen amb el desenvolupament normal, ja que el nen/a està aprenent a controlar la seva parla a nivell motor o adquirint i integrant les regles de l'ús social del llenguatge. A més, les característiques evolutives de la difluència normal són:
• La dificultat de parlar és variable. Hi ha períodes de parla normal o difluent (en setmanes o mesos). Existeix un alt percentatge de recuperació espontània.
• El nen/a tartamudeja més quan està excitat, enfadat, en situacions específiques o concretes d'estrès o pressió comunicativa.
• Els errors de la parla són fonamentalment repeticions al principi de l'oració. Es repeteixen síl·labes i també paraules completes, com per exemple: però, i, que, jo i amb.
• El nen/a no es mostra preocupat per les seves dificultats. No obstant, es pot sentir frustrat quan tartamudeja i pot no voler parlar o dir que no pot fer-ho. Aquestes reaccions són la resposta a una experiència de dificultat.
2. Disfèmia límit (entre els 2 i els 6 anys): característica d'un major número d'errors (en més d'un 10% de les emissions), i sorgeixen noves dificultats. El nen/a comença a partir paraules, però encara no existeixen indicadors de tensió.
3. Disfèmia establerta: inicial (entre els 2 i els 8 anys): el més important és la presència d'indicadors de tensió a la cara i inclús a la resta del cos, els quals es fan evidents amb moviments d'esforç associats a la parla. La parla és ràpida i amb esforç. També és freqüent que el nen/a mostri frustració i consciència de les seves dificultats i, a vegades, ja es considera tartamut/-da. El trastorn es manifesta habitualment i, a més, es dóna en les parts principals del discurs: noms, verbs, adjectius i adverbis.

En resum, el pronòstic evolutiu del trastorn de la disfèmia:

• El desenvolupament de la parla i del llenguatge por afavorir l'aparició de les primeres difluències.
• El tipus d'errors difereixen d'un nen/a a un altre/a i varien al llarg del desenvolupament.
• Entre els 3 i els 5 anys, el problema pot remetre espontàniament o desaparèixer a l'any o any i mig d'haver començat.
• Els factors ambientals i d'estrès en la vida del nen/a repercuteixen en el manteniment i cronicitat de la disfèmia.
• La història d'experiències negatives en la comunicació influeix en el nen/a per a desenvolupar sentiments associats a la parla i a situacions comunicatives.
• Gran part dels nens/es difluents arriben a adquirir la fluïdesa abans de l'adolescència.

Els factors claus per el desenvolupament i el manteniment de la disfèmia són els següents:

• El desenvolupament general del nen/a, incloent la seva parla i destresa del llenguatge.
• L'actitud del nen/a enfront les seves dificultats de fluïdesa.
• La reacció de les persones importants per a la comunicació del nen/a.
• La reacció emotiva del nen/a enfront l'actitud que prenen les persones significatives del seu entorn sobre la seva expressió.
• Pressions en el seu entorn.
• La naturalitat, freqüència i severitat de la no fluïdesa en el nen/a.

També, un aspecte a destacar en aquest apartat és el pronòstic de recuperació, ja que a més de les característiques evolutives, existeixen altres factors que influeixen en la desaparició del trastorn. Quant més aviat els educadors/es i altres especialistes (logopedes, psicòlegs, pediatres, etc.) identifiquin els elements que augmenten el risc de patir difluències a llarg termini i desenvolupin estratègies per a intervenir de forma primerenca, més possibilitats hi haurà de prevenir un problema de disfèmia crònica.

El pronòstic de recuperació segons el moment d'intervenció és el que es troba a continuació:

• És alt (82%) si s'orienta als pares o altres tutors abans dels 5 anys.
• És més baix (37%) si l'avaluació és posterior als 5 anys.
• Es recupera abans si s'avalua 4 mesos després del inici del trastorn.
• No es recupera si s'avalua 19 mesos després del inici del trastorn.