PRESENTACIÓ

Aquest bloc ha estat creat per la Gemma Cubero, la Belén López, la Marta Fajardo i la Ivet Altayó, quatre estudiants del 3r curs del Grau d'Educació Infantil, impartit a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquest espai ha sorgit de la realització d'un treball, corresponent a l'assignatura de "Dificultats d'aprenentatge i trastorns del desenvolupament: escola inclusiva", sobre les Necessitats Específiques de Suport Educatiu que els educadors/es poden trobar-se a l'aula, 

Esperem que sigui un gran recurs per a tots aquells educadors/es i pares/mares interessats en saber coneixements sobre el trastorn de la disfèmia infantil i, a més, que participeu en el bloc fent comentaris, suggerències, compartint idees, etc., ja que un dels objectius d'aquest espai és que entre tots anem construint coneixement i coneixent experiències sobre la disfèmia (o tartamudesa infantil).

Moltes gràcies per la vostra visita!


QUÈ ÉS LA DISFÈMIA?

El terme disfèmia o tartamudesa infantil es caracteritza per una sèrie d'interrupcions intermitents i involuntàries del curs de la parla, conegudes com a difluències, les quals apareixen amb una freqüència inusual. De la mateixa manera, es poden observar signes d'esforç o moviments en alguna part del cos associats a les dificultats de la parla. El trastorn en qüestió pot variar en funció de les circumstàncies que envolten al nen/a mentre aquest parla (pressió comunicativa de la situació, l'actitud del interlocutor, el tema de conversa, etc.). Pot ser de dos tipus:
  1. Disfèmia progressiva: és la més freqüent. Habitualment, comença a la primera infància, és a dir, entre els 2 i els 4 anys. Té un origen gradual.
  2. Disfèmia adquirida: pot succeir a qualsevol edat, un cop desenvolupat un patró de parla normal, i té un inici sobtat, imprevist. Aquest tipus de disfèmia pot estar associada a:
    • Trastorns neurològics: com a conseqüència d'una lesió constatada al sistema nerviós central.
    • Trastorns psicològics: com a conseqüència d'una experiència traumàtica forta, clarament establerta, i sol aparèixer habitualment de forma més tardana. 
 

Per tant, es tracta d'un trastorn del llenguatge i la parla, concretament, un trastorn relacionat amb la fluïdesa i el ritme. No obstant, hi ha altres trastorns relacionats amb el llenguatge i la parla, entre els quals es poden trobar:
  • Trastorns del llenguatge:
    • Afàsies: motora, sensorial, anomia, transcortical, etc.
    • Síndromes específics: agrafia, alèxia, sordesa de la paraula, etc.
  • Trastorns específics del desenvolupament del llenguatge:
    • Disfàsies.
    • Retard del llenguatge.
    • Trastorn lleus d'origen emocional o ambiental.
  • Trastorns del llenguatge associats a altres patologies:
    • Associats a deficiència mental.
    • Associats a deficiències motores centrals.
    • Associats a autisme.
    • Associats a trastorns psicopatològics i psiquiàtrics.
  • Trastorns de lectura i escriptura:
    • Dislèxies.
    • Trastorns de comprensió lectora.
    • Disgrafia.
    • Discalcúlia.
  • Trastorns d'audició:
    • Sordeses.
    • Hipoacúsies.
  • Trastorns de l'articulació:
    • Dislàlies funcionals.
    • Disàrtries.
    • Disglòssies.
    • Associats a altres trastorns.
  • Trastorns de veu:
    • Trastorns de la fonació: disfonies.
    • Trastorns de la ressonància: rinolàlies.
  • Trastorns específics del desenvolupament de la parla. 

SIGNES D'ALERTA I COMPORTAMENTS MÉS HABITUALS

El trastorn es manifesta de múltiples formes, les quals depenen de com aparegui el nen/a al llarg de la seva evolució i de les característiques que presenti en quant a la seva personalitat i temperament. Per una banda, els signes d'alerta que presenta la disfèmia o tartamudesa són els següents:
  • Elements central de la parla del tartamut/da:
    • Repeticions de sons, síl·labes, paraules o frases: "Ti-ti-tinc ga-ga-gana".
    • Prolongació de sons, síl·labes, paraules o frases: "M'agrada la xoooooocolata".
    • Bloqueigs audibles o silenciosos (pauses en la parla): "C_omenço".
  • Manifestacions verbals i vocals secundàries:
    • Baixa intensitat de veu, ritme monòton, parla "amb falset", excessiva velocitat o lentitud, etc.
    • Circumloquis: "Es va fer mal a la-a la i li feia mal...".
    • Substitucions de paraules.
    • Interjeccions: "Ehh", "Ohh", "Mm", etc.
    • Alteracions de la pronunciació: "Ataracament", en comptes de "Atracament".
    • Paraules fragmentades o incompletes: "Et to-et toca".
 
 
Per altra banda, els comportaments més habituals que tenen les persones que presenten aquest tipus de trastorn són els següents:
  •  Respostes motores:
    • Sons anòmals: respiració sorollosa, xiulets, esclafits, esbufecs, etc.
    • Ganyotes facials: parpelleig, moviments d'ulls, front arrugat, llavis comprimits, etc.
    • Posició i moviments del cap: cap estirat, pobre contacte ocular, mirades disperses, etc.
    • Moviments de coll, braços, mans, cames o peus associats a la parla.
  • Reaccions emocionals:
    • Pors condicionades a: paraules, sorolls, situacions, persones, etc.
    • Emocions durant els tartamudeigs: ansietat, frustració, culpa, vergonya, depressió, etc.
    • Actituds negatives cap a la parla, cap a sí mateix i les seves capacitats, baixa autoestima, etc.
  • Respostes fisiològiques:
    • Respiració: intents de parlar durant la inspiració, baixa taxa respiratòria, parades completes momentànies de la respiració, irregularitats en la successió de cicles respiratoris, etc.
    • Fonació: excessiva tensió muscular de la laringe, irregularitats en el ritme de vibració de les cordes vocals, fixacions momentànies de les cordes vocals en posició oberta o tancada, contracció simultània dels músculs abductor i adductor de la laringe, etc.
    • Articulació: descoordinació entre articulació i fonació, moviments lents i imprecisos dels músculs articulatoris, elevada tensió dels músculs articulatoris, tremolors en els músculs articulatoris, etc.
  • Conductes d'escapament:
    • Substitució de paraules.
    • Anticipació de paraules perilloses i recerca de substituts o circumloquis.
    • Aplaçament de la paraula temuda.
    • Parlar més ràpid.
    • Utilitzar frases més curtes o més simples. Contestacions breus.
    • Acabar aviat les converses.
    • Parlar en un to molt baix.
    • Preparar les frases amb antelació.
    • Intents de forçar l'articulació.
    • No mantenir contacte ocular.
    • No iniciar conversacions ni fer preguntes.
    • Evitar parlar amb desconeguts o persones d'autoritat.
    • Evitar parlar d'un mateix i dels seus sentiments i emocions.
    • Dir "no sé" en comptes de contestar.
    • Parla plana, desproveïda d'afecte.
    • No parlar ni llegir en públic.
    • Poca participació a classe. Timidesa extrema.


QUINES SÓN LES SEVES CAUSES?

Les causes de la disfèmia són encara desconegudes. No obstant, les investigacions apuntes a què l'origen del trastorn es deu a múltiples factors, els quals fan referència a aspectes genètics, biològics, lingüístics, psicològics i ambiental. A continuació, s'expliquen cada un d'aquests factors:
  • Factors genètics: hi ha una predisposició hereditària de la tartamudesa, és a dir, hi ha transmissió genètica, ja que és molt més freqüent la tartamudesa entre nens/es que tenen familiars pròxims tartamuts i, a més, aquelles parelles en les quals un dels membres és tartamut tenen majors probabilitats de tenir un fill/a amb aquest mateix trastorn. No obstant, hi ha discussió sobre si el què s'hereta és una menor habilitat per a la fluïdesa (sobre la qual haurien d'actuar altres factors ambientals per a què el trastorn es manifesti) o alguna altra anomalia estructural o funcional responsable dels tartamudeigs. A més, alguns dels factors relacionats amb la recuperació espontània o la persistència de la tartamudesa són també heretats, ja que, com han demostrat nombrosos estudis, els nens/es que tenen familiars amb tartamudesa crònica acostumen a mantenir el trastorn, mentre que si els familiars s'han recuperat, el pronòstic serà més favorable per a aquests nens/es. Per tant, existeix predisposició genètica per a l'aparició del trastorn i la seva posterior evolució. De la mateixa manera, diverses investigacions plantegen que:
    • El problema es presenta de 5 a 10 vegades més en homes que en dones.
    • Si les dones pateixen disfèmia, els familiars tenen major risc de patir aquest trastorn.
    • No sembla que existeixi relació entre la gravetat de la disfèmia i el número de persones que pateixen disfèmia a la família.
    • El número de dones que es recuperen espontàniament és més alt en comparació amb el dels homes (66% dones i 46% homes).
  • Factors biològics: en general, no hi ha cap evidència que algun dels processos citats a continuació sigui l'origen de la disfèmia. Cal plantejar que el trastorn té una base, que de forma aïllada o en combinació amb altres factors pot afavorir l'aparició de la disfèmia. Entre els mecanismes fisiològics més explorats, es troben aquells que es centren en:
    • El processament cerebral del llenguatge i la parla: a partir de diversos estudis, es suggereix que les persones amb tartamudesa presenten una sobreactivació generalitzada del sistema motor cortical i cerebel·lós, mentre que les àrees de processament auditiu presenten certa inhibició. Aquestes diferències interhemisfèriques apareixen només a la parla espontània i a la lectura en veu alta.
    • Control motriu de la parla i coordinació entre els sistemes fonedor, respiratori i motor:
      • Una part de les persones tartamudes reacciona davant les situacions d'estrès comunicatiu amb un augment de tensió als músculs implicats en la parla. Es tracta d'un individu que, al parlar, tensa excessivament els llavis, la llengua i la glotis, impedint que els moviments articulatoris flueixin correctament i provocant el bloqueig.
      • En les persones tartamudes, amb cada repetició del so o la síl·laba bloquejada, el to dels seus músculs articulatoris augmenta, dificultant la dicció de la parla.
      • Les persones tartamudes presenten majors temps de reacció davant estímuls verbals, fet que provoca una major lentitud en el inici de la parla, especialment en determinats contextos.
      • Les persones amb problemes de fluïdesa presenten una major duració de la dicció de cada síl·laba i del interval entre un fonema i el següent, un major desplaçament dels òrgans implicats en la producció de cada so i una major asincronia en els moviments de llavis i mandíbula.
      • Les persones amb tartamudesa tenen menys destresa motriu de la parla que les persones no tartamudes, entenent per aquest concepte un conjunt de processos cognitius, motors i perceptius apresos i automatitzats.
    • Retroalimentació perceptiva de la parla:
      • Poca sensibilitat propioceptiva i sinestèsica dels moviments de la parla.
      • Predomini de la via aèria en el control de la parla i, per tant, no hi ha coordinació entre els tres sistemes de retroalimentació (via aèria, via òssia i via sinestèsica), per la qual cosa la fluïdesa es deteriora.
      • Dèficits en l'activitat de l'oïda mitjana.
      • Processament central auditiu diferent.
      • Temps necessari per a distingir dos sons més llargs.
      • Major angle de fase en les freqüències dels sons: interferències aèries i òssies. 
  • Factors psicolingüístics:
    • El rendiment lingüístic i la fluïdesa estan relacionats. D'aquesta manera, alguns nens/es desenvolupen un sistema de llenguatge i parla més fràgils degut a algun tipus de deficiència en els mecanismes d'integració cerebral que medien entre la codificació verbal i la seva execució motora. Aquesta fragilitat pot ser la base de l'aparició de símptomes de tartamudesa o altres problemes de fluïdesa.
    • Existeix una relació entre paràmetres fonològics, lèxics i sintàctics amb les difluències. D'aquesta manera, són més freqüents els tartamudeigs en sons, síl·labes, paraules i frases inicials, en síl·labes accentuades i en paraules que comencen per consonant, igual que en paraules llargues poc freqüents. A més, es cometen més errors en emissions de major complexitat lingüística, en oracions més llargues o amb major número de frases subordinades.
      • La relació entre tartamudeigs i factors fonològics pot explicar-se per una asincronia en la planificació i codificació de les síl·labes, ja que la persona tartamuda pot identificar i produir el fonema inicial d'una paraula determinada, però no la seva pronunciació completa.
      • També s'ha proposat una major "lentitud" i menor precisió en els tartamudeigs per la selecció lèxica de les paraules a mesura que es va desenvolupant el discurs.
      • La relació entre factors sintàctics i tartamudeigs s'atribueix a una major latència temporal en la planificació inicial de la primera frase i a una major dificultat per ajustar i adequar les frases següents.
    • Una de les teories psicolingüístiques és la hipòtesi de la reparació encoberta. Segons aquesta teoria, les difluències de la tartamudesa provenen d'un dèficit en la construcció del pla prearticulatori o en els primers instants de la mateixa. En concret, el problema de les persones amb tartamudesa s'atribueix a una excessiva lentitud en la codificació fonològica, deguda a una retardada activació i selecció correcta dels lexemes. Aquest retard condueix a errors en l'elaboració del pla fonètic, que són corregits mitjançant conductes que impliquen posposar i reiniciar el discurs, donat lloc a difluències tipus tartamudesa. Per tant, la tartamudesa no és l'error, sinó la solució o reparació d'aquests errors.
  • Factors psicològics: aquests factors són importants per explicar el desenvolupament, la cronificació i el manteniment de la tartamudesa, i no el seu origen. Es divideixen en:
    • Condicionament clàssic, operant i aprenentatge social en la tartamudesa:
      • Des del punt de vista de l'aprenentatge instrumental, les persones amb tartamudesa desenvolupen una sèrie de mecanismes per afrontar els bloquejos, basats en els condicionaments d'escapament (repeticions, esforç muscular per parlar, moviments associats, etc.) i en els d'evitació (respiració ràpida, substitució de paraules, ús de muletes i circumloquis, etc.), i mantinguts per reforçament negatiu. No obstant,  aquest tipus de condicionaments (clàssic i operant) augmenten la freqüència de les conductes associades a aquest tipus de trastorn de parla.
      • A més, és probable que moltes de les percepcions, actituds i creences de les persones tartamudes entorn a la seva deficiència, a la seva pròpia imatge i a les seves habilitats per la parla i la comunicació es vagin adquirint principalment per mecanismes d'aprenentatge observacional, primer a partir de les reaccions dels seus pares davant la tartamudesa i, després, pel comportament d'educadors/es, amics/gues i professionals de la salut i el llenguatge.
    • Variables cognitives i emocionals:
      • Determinades claus ambientals que de forma més o menys conscient recorden al disfèmic els seus anteriors errors i revifen la presència mental de la seva tartamudesa poden ser un factor important en l'aparició dels problemes de fluïdesa.
      • Els aspectes cognitius i socials estan molt relacionats amb la tartamudes establerta. Per una banda, hi ha les expectatives sobre el tartamudeig immediat, el desgrat davant la pròpia tartamudesa i els intents per evitar-la, els quals afavoreixen el condicionament, les idees irracionals i negatives sobre un futur condicionat per la falta de fluïdesa. Per altra banda, hi ha els efectes que sobre la persona tartamuda causa percebre en les altres persones aquestes mateixes actituds cap a la seva forma de parlar, de manera que les emocions negatives desagradables que es creen en la persona tartamuda i els seus interlocutors poden reduir la comunicació entre ells i dificultar l'aprenentatge d'habilitats socials i de relació.
      • Una teoria que recull la influència de les variables cognitives en el manteniment i cronificació de la tartamudesa és la hipòtesi de la reacció anticipatòria d'esforç, la qual defensa que la falta de fluïdesa afecta, des de molt aviat, el sistema de creences del nen/a amb la convicció que parlar és una tasca difícil. Aquesta mateixa teoria suposa que les creences sobre la dificultat de la parla, tot allò desagradable de la tartamudesa i la necessitat d'evitar els bloqueigs no són només conseqüència de la falta de fluïdesa, sinó que també poden causar-la i serveixen per mantenir-la i perpetuar-la.
    • Variables de personalitat: no existeixen diferències en els trets de personalitat entre les persones que presenten tartamudesa i les que no en presenten. No obstant, si que existeixen comportaments a evitar, menors habilitats socials i certa ansietat social en persones tartamudes concretes, tot i que no pot establir-se com a norma. Per tant, les variables de personalitat són conseqüència de la tartamudesa i no la causa. A més, les persones amb tartamudesa atribueixen els seus problemes de parla a la seva incapacitat per parlar bé, i els seus períodes de fluïdesa a variables externes que no estan sota el seu control. De la mateixa manera, aquestes persones creuen que parlar és molt difícil perquè no posseeixen les habilitats necessàries per a fer-ho i serà difícil que les adquireixin en un futur. Per tant, hi ha dues variables que si estan relacionades amb el desenvolupament de la tartamudesa: les expectatives d'eficàcia i l'atribució del control.
  • Factors ambientals:
    • El nivell socioeconòmic, l'estil de vida social i cultural, la grandària de la família o el lloc que ocupa el nen/a disfèmic dins dels fills/es no tenen cap relació amb l'origen ni el desenvolupament de la tartamudesa. Succeeix el mateix quan es consideren variables com la intel·ligència, el nivell d'aspiracions professional o qualsevol altra aptitud dels progenitors.
    • No obstant, la interacció pares/mares-fills/es i la reacció paternal cap als tartamudeigs si que tenen relació amb el desenvolupament de la tartamudesa. Alguns comportaments com criticar la manera de parlar, interrompre el discurs, no deixar que acabi la frase o la paraula, o demanar-li que forci l'articulació, contribueixen a cronificar el problema. De la mateixa manera, existeixen determinats patrons comunicatius que posen a proba les habilitats de fluïdesa i comunicació, com ara fer massa preguntes, obligar-li a parlar en públic, demanar-li explicacions quan està molt nerviós, etc., i que es constitueixen en fonts de pressió ambiental sobre el desenvolupament de la fluïdesa.
    • Hi ha dades que indiquen que la influència de les correccions i els consells sobre la parla que fan els pares als seus fills/es disfèmics no són sempre negatius i, en molts casos, estan relacionats amb la recuperació espontània.
    • Les característiques de la parla dels pares/mares poden tenir alguna influència sobre el desenvolupament de la fluïdesa i la tartamudesa. Per tant, han de ser objecte d'intervenció preventiva o prescriptiva sobre l'ambient del nen/a tartamut/da o amb risc de ser-ho.
    • En resum, el paper dels factors ambientals es centra més en els processos de desenvolupament de la tartamudesa que en el seu origen.
 

En definitiva, està generalment acceptat que la tartamudesa és una predisposició genètica i multicausal, ja que poden intervenir factors biològics, lingüístics, psicològics i ambientals. Per tant, són molts els factors que, combinats, porten a la tartamudesa.

ALTRES TRASTORNS ASSOCIATS

La disfèmia (o tartamudesa) s'associa amb els trastorns de fluïdesa i ritme, el qual és un concepte més ampli que engloba uns altres tipus de trastorns, com ara la taquifèmia. D'aquesta manera, la taquifèmia s'entén com un trastorn, tant del processament de la parla com del llenguatge, que es caracteritza per una parla ràpida, dirítmica, esporàdica, desorganitzada i, freqüentment, amb errors d'articulació. Les persones que la pateixen són completament inconscients de la dificultat i no les preocupa. L'acceleració de la parla no sempre està present, però el trastorn del llenguatge quasi sempre apareix. El trastorn presenta diferents manifestacions, les quals engloben símptomes en les següents dimensions:
  • Cognitiva: pobre control, inadequada organització dels pensaments, baix nivell d'atenció, impulsivitat (verbal i no verbal), etc.
  • Lingüística: a nivell perceptiu s'observen dificultats en l'escola i trastorns en la lectura. Les dificultats en l'expressió són més clares: problemes en la sintaxi, freqüents interjeccions i revisions, paraules comodins, etc. En l'escriptura, es produeixen errors semblants: escriptura desestructurada amb omissió de lletres i síl·labes, i canvis de paraules.
  • Pragmàtica: no respecten adequadament els torns de paraula i no mantenen els temes de conversa.
  • De parla: canvis bruscs en la velocitat de la parla o el volum de la veu. Això dóna la impressió d'una parla difluent, sense que necessariament existeixi tartamudesa. També, com a símptoma pot ser la taquilàlia, les equivocacions a l'hora d'utilitzar les paraules, els errors articulatoris i els errors de parla com, per exemple, les deformacions i omissions de sons, reducció de grups consonàntics, etc.
  • Motriu: presència de dèficits, tant en motricitat grossa com en motricitat fina. A nivell de motricitat de parla, són freqüents les repeticions de síl·labes, paraules i frases. A més, altres símptomes motrius són la respiració dirítmica i els problemes per a coordinar respiració i fonació.
Altres trastorns del llenguatge i de la parla que presenten símptomes semblants a la disfèmia o problemes de fluïdesa són els que es presenten a continuació:
  • Afàsia expressiva: pèrdua parcial o total del llenguatge expressiu com a resultat d'algun tipus de lesió al sistema nerviós central. Aquestes persones solen presentar problemes persistents de fluïdesa. D'aquesta manera, amb freqüència experimenten dificultats per trobar les paraules i tracten de compensar-ho amb substitucions o circumloquis.
  • Apràxia de la parla: pèrdua o deteriorament de la coordinació i seqüència dels moviments de la parla. Com a conseqüència del problema, poden aparèixer problemes de fluïdesa.
  • Disàrtria: trastorn de l'articulació com a resultat d'alguna lesió neurològica, les conseqüències del qual són alteracions en el to o el moviment dels músculs fonedors. Determinats sons o conjunts de sons deixen de produir-se correctament o es veuen suprimits o substituïts per altres. També poden presentar-se problemes de respiració, fonació o prosòdia que provoquen pauses irregulars, absència de síl·labes o sons i ganyotes facials.
  • Difonia espàstica: es tracta d'una contracció involuntària en la musculatura laríngia que produeix símptomes similars a la tartamudesa.
  • Retard del llenguatge: en alguns nens/es amb retard del llenguatge poden aparèixer certes difluències associades a dificultats per a pronunciar certs fonemes, síl·labes o paraules.
  • Síndrome de la Tourette: desordre neurològic caracteritzat per la presència de tics i moviments o frases involuntàries. Trastorn que apareix abans dels 18 anys i es relaciona amb un anormal metabolisme de la dopamina. La tercera part de les persones amb aquest síndrome tartamudegen.

DIFERÈNCIES AMB ALTRES DIFICULTATS O TRASTORNS AFINS

Quan els nens/es estan aprenent a parlar, la disfèmia o la taquifèmia poden ser aspectes d'un desenvolupament lingüístic normal, els quals desapareixeran per sí sols. No obstant, en alguns casos, poden sorgir anomalies en el desenvolupament lingüístic que, en els infants, poden desencadenar en trastorns de la parla i del llenguatge. Aquests casos requereixen un tractament apropiat. Per tant, els educadors/es i altres especialistes (logopedes, psicòlegs, pediatres, etc.) han d'observar detalladament l'evolució del desenvolupament lingüístic dels nens/es per tal de diferenciar si es tracta d'un desenvolupament lingüístic normal o d'un desenvolupament lingüístic amb anomalies.  

Per una banda, en el cas que els educadors/es i altres especialistes detectin anomalies en el desenvolupament lingüístic d'un nen/a, han de saber diferenciar entre els diferents tipus de trastorns de la parla i/o del llenguatge, concretament, entre la disfèmia i la taquifèmia. A diferència de la disfèmia, la taquifèmia presenta els símptomes d'un trastorn combinat de la parla i del llenguatge. La taquifèmia afecta a la fluïdesa verbal i es caracteritza perquè la parla s'accelera, hi ha sons que no s'articulen i el discurs és poc comprensible. D'aquesta manera, la parla sembla atropellada i la pronunciació no resulta clara. Al contrari que amb la disfèmia, la parla millora quan el nen/a es comunica amb persones desconegudes o quan rep atenció, és a dir, qual l'afectat es concentra en el procés de la parla. A més, la taquifèmia no provoca la repetició de sons ni interrupcions en el flux verbal. No obstant, en molts casos obstaculitza el desenvolupament lingüístic de l'infant. L'afectat pot donar mostres d'una personalitat impulsiva.

A continuació, es mostren dues taules on es poden observar les diferències de diversos aspectes entre el trastorn de la disfèmia i el de la taquifèmia. Aquestes diferències es basen en les investigacions i els estudis dels següents autors: Dalton i Hardcastle (1977) i Weiss (1964).
  • Diferències en la falta de suavitat en les transicions en disfèmics i taquifèmics. Segons Dalton i Hardcastle (1977): 
 
 
  •  Diferències entre disfèmics i taquifèmics. Segons Weiss (1964):
 

Per altra banda, un altre dels problemes que es troben a l'hora de determinar si els errors de fluïdesa que presenta un infant (de 2 a 6 anys) són propis d'una difluència normal o indiquen que es tracta d'un cas de tartamudesa primerenca. Els nens/es amb tartamudesa tenen el doble d'errors que els nens/es amb difluència normal i, per tant, la diferència entre els dos casos és que els nens/es amb tartamudesa repeteixen síl·labes i paraules monosil·làbiques, i el seu discurs presenta prolongacions i bloquejos amb tensió. En canvi, els nens/es amb difluència normal repeteixen paraules de dos o més síl·labes i frases, fan servir interjeccions o revisions. A continuació, es mostra una taula amb les diferències entre la difluència normal i la tartamudesa primerenca:

PRONÒSTIC EVOLUTIU

La disfèmia presenta diferents manifestacions al llarg del seu desenvolupament, des de l'etapa de la infantesa fins a l'etapa adulta. Per aquest motiu, s'han realitzat diverses classificacions de les etapes del trastorn des del seu inici, les quals coincideixen amb el plantejament que les faltes de fluïdesa apareixen, en la seva forma més simple, des del començament de la dificultat i durant l'adquisició del llenguatge i la parla, i que es van complicant en funció de determinats factors (ambientals, del desenvolupament, psicosocials, etc.).

D'aquesta manera i atenent a l'etapa d'educació infantil (dels 0 als 6 anys), hi ha diversos nivells de desenvolupament i de gravetat del trastorn en qüestió, els quals es presenten a continuació:
  1. Fase inicial o difluència normal (entre els 2 i els 6 anys): un cop es passa aquest tram d'edat, les possibilitats que la dificultat es produeixi disminueixen progressivament. Els casos que apareixen en adults solen ser sobtats i associats a un trauma psicològic o a una lesió cerebral. A més, les nenes comencen a tartamudejar abans que els nens. Existeixen dos tipus d'inici: el inici gradual (és el més habitual i es caracteritza per un increment progressiu en la freqüència de les prolongacions i repeticions) i el inici sobtat (es caracteritza per una freqüència alta de bloqueigs des del principi i per una tensió a l'hora de parlar). El tipus d'inici no sembla relacionat amb l'evolució posterior del trastorn, és a dir, no tenen pitjor pronòstic els casos amb un inici sobtat. En aquesta fase, els errors consisteixen en repeticions de síl·labes o paraules i rectificacions, i no s'observen moviments associats. Les dificultats es relacionen amb el desenvolupament normal, ja que el nen/a està aprenent a controlar la seva parla a nivell motor o adquirint i integrant les regles de l'ús social del llenguatge. A més, les característiques evolutives de la difluència normal són:
    • La dificultat de parlar és variable. Hi ha períodes de parla normal o difluent (en setmanes o mesos). Existeix un alt percentatge de recuperació espontània.
    • El nen/a tartamudeja més quan està excitat, enfadat, en situacions específiques o concretes d'estrès o pressió comunicativa.
    • Els errors de la parla són fonamentalment repeticions al principi de l'oració. Es repeteixen síl·labes i també paraules completes, com per exemple: però, i, que, jo i amb.
    • El nen/a no es mostra preocupat per les seves dificultats. No obstant, es pot sentir frustrat quan tartamudeja i pot no voler parlar o dir que no pot fer-ho. Aquestes reaccions són la resposta a una experiència de dificultat.
  2. Disfèmia límit (entre els 2 i els 6 anys): característica d'un major número d'errors (en més d'un 10% de les emissions), i sorgeixen noves dificultats. El nen/a comença a partir paraules, però encara no existeixen indicadors de tensió.
  3. Disfèmia establerta: inicial (entre els 2 i els 8 anys): el més important és la presència d'indicadors de tensió a la cara i inclús a la resta del cos, els quals es fan evidents amb moviments d'esforç associats a la parla. La parla és ràpida i amb esforç. També és freqüent que el nen/a mostri frustració i consciència de les seves dificultats i, a vegades, ja es considera tartamut/-da. El trastorn es manifesta habitualment i, a més, es dóna en les parts principals del discurs: noms, verbs, adjectius i adverbis.


En resum, el pronòstic evolutiu del trastorn de la disfèmia:
  • El desenvolupament de la parla i del llenguatge por afavorir l'aparició de les primeres difluències.
  • El tipus d'errors difereixen d'un nen/a a un altre/a i varien al llarg del desenvolupament.
  • Entre els 3 i els 5 anys, el problema pot remetre espontàniament o desaparèixer a l'any o any i mig d'haver començat.
  • Els factors ambientals i d'estrès en la vida del nen/a repercuteixen en el manteniment i cronicitat de la disfèmia.
  • La història d'experiències negatives en la comunicació influeix en el nen/a per a desenvolupar sentiments associats a la parla i a situacions comunicatives.
  • Gran part dels nens/es difluents arriben a adquirir la fluïdesa abans de l'adolescència.
Els factors claus per el desenvolupament i el manteniment de la disfèmia són els següents:
  • El desenvolupament general del nen/a, incloent la seva parla i destresa del llenguatge.
  • L'actitud del nen/a enfront les seves dificultats de fluïdesa.
  • La reacció de les persones importants per a la comunicació del nen/a.
  • La reacció emotiva del nen/a enfront l'actitud que prenen les persones significatives del seu entorn sobre la seva expressió.
  • Pressions en el seu entorn.
  • La naturalitat, freqüència i severitat de la no fluïdesa en el nen/a.
També, un aspecte a destacar en aquest apartat és el pronòstic de recuperació, ja que a més de les característiques evolutives, existeixen altres factors que influeixen en la desaparició del trastorn. Quant més aviat els educadors/es i altres especialistes (logopedes, psicòlegs, pediatres, etc.) identifiquin els elements que augmenten el risc de patir difluències a llarg termini i desenvolupin estratègies per a intervenir de forma primerenca, més possibilitats hi haurà de prevenir un problema de disfèmia crònica.

El pronòstic de recuperació segons el moment d'intervenció és el que es troba a continuació:
  • És alt (82%) si s'orienta als pares o altres tutors abans dels 5 anys.
  • És més baix (37%) si l'avaluació és posterior als 5 anys.
  • Es recupera abans si s'avalua 4 mesos després del inici del trastorn.
  • No es recupera si s'avalua 19 mesos després del inici del trastorn.

ORIENTACIONS EDUCATIVES

Quan el/la docent observa i detecta que un dels seus alumnes té dificultats en la parla, ha de seguir les següents orientacions
  1. Informar a la família. 
  2. Consulta preventiva amb l'especialista del trastorn en qüestió i entrevista entre aquest, l'infant i la seva família, per tal d'intercanviar informació i que l'especialista realitzi el procés d'avaluació-intervenció. 
  3. Tractament i intervenció conjunta entre els/les especialistes, els educadors/es i les respectives famílies



El tractament de la disfèmia és divers, és a dir, per a cada tipus de diagnòstic s'estableix una modalitat d'intervenció diferent. Per aquest motiu, s'ha de tenir clara la diferenciació diagnòstica següent:
  • Difluències típiques (considerades normals).
  • Disfèmia límit sense problemes associats.
  • Disfèmia establerta amb factors de risc per a la cronificació. 

Partint d'aquests tipus de diagnòstics, es decideix el tractament més adequat per a cada cas, els quals s'especifiquen a continuació:
  • Difluències típiques o normals: orientacions preventives a la família.
  • Disfèmia límit sense complicacions de parla, llenguatge o de conducta: intervenció sobre l'entorn.
  • Disfèmia establerta acompanyada de factors de risc per a la cronificació: tractament global: modificació de l'entorn i intervenció directa amb l'infant.
No obstant, sempre s'ha d'intervenir amb la família, a vegades de manera exclusiva i d'altres com a complement a la intervenció directa amb l'alumnat. 

(Per tal de conèixer i saber amb més detall en que consisteixen els tres tipus de tractament, consultar el següent enllaç: http://www.gatastur.com/guia-tartamudez-alumnado/contenidos/contenido.htm )

A més, els educadors/es han de conèixer que existeix una altra diferenciació pel que fa referència a la intervenció amb els infants que tenen disfèmia:
  1. Intervenció indirecta: no es pretén directament modificar la fluïdesa del nen/a. 
  2. Intervenció directa: s'intervé explícitament sobre la parla del nen/a, les difluències i altres conductes associades.
Aquí es presenta un vídeo sobre el Tractament de la tartamudesa, el qual explica una psicopedagoga experta en l'atenció primerenca.




Tot i així, en qualsevol tractament, els educadors/es han de tenir present els següents aspectes bàsics:
  • Els alumnes que tartamudegen són primer persones i després persones que tartamudegen: no només s'han de tenir en compte les difluències sinó altres aspectes importants pel nen/a.
  • La tartamudesa afecta a tota la persona: el tractament no s'ha de centrar només en la fluïdesa sinó que també ha tractar els aspectes cognitius, afectius i conductuals.
  • Les persones parlen per a comunicar-se, no per a ser fluïdes: l'objectiu del tractament ha de ser la comunicació, no la fluïdesa, i en tot cas no una fluïdesa total sinó una fluïdesa normal, és a dir, amb possibles difluències normals.
  • El tractament ha d'estar adaptat al cas concret del nen/a.
  •  Les persones que envolten al nen/a (família, educadors/es i especialistes) no han d'esforçar-se en explicar-li com ha de parlar, sinó que han de procurar ser bons models de parla.
  • El més important és que l'alumnat aconsegueixi la capacitat de parlar en totes les situacions comunicatives quotidianes

També, en tots els casos de tractament, les recomanacions que es fan pel que fa referència a la intervenció a l'aula per part dels educadors/es davant els infants amb dificultats o trastorns de parla són les que s'expliquen a continuació:
  • Facilitar una actitud adequada davant la tartamudesa, és a dir, adoptar una actitud positiva davant les difluències, de manera que l'actitud de l'educador/a ajudi a l'infant a sentir-se confiat en quant a l'acte comunicatiu.
  • Parlar lentament i donar temps a l'infant per a contestar o preguntar, és a dir, és convenient que l'educador/a no tingui pressa i controli el ritme quan es dirigeix als infants, ja que l'infant amb falta de fluïdesa necessita temps per a planificar i preparar la parla per poder-se expressar de manera controlada. 
  • Buscar intencionadament situacions relaxades per a parlar amb l'infant i facilitar la conversa, és a dir, si l'ambient de l'aula o el professor/a generen estrès i imposen rapidesa o pressa en les activitats i interaccions, l'infant amb dificultats de fluïdesa pot sentir-se que no té temps suficient per a què l'escoltin. Una actitud tranquil·la i d'escolta davant la falta de fluïdesa de l'infant serveix de model per als altres alumnes. 
  • Conèixer els diversos sistemes de control de la parla que es poden utilitzar per disminuir les difluències, és a dir, l'educador/a ha de tenir recursos tals com: recitar, cantar, parlar amb una entonació marcada, etc., els quals es poden utilitzar a la classe en moments diversos.
  • Graduar les intervencions de l'infant, és a dir, la participació en les tasques de classe que demanden llenguatge és essencial jerarquitzar-les segons el grau de complexitat que hagi detectat l'especialista amb l'ajuda de l'observació de l'educador/a i de l'infant.  
  • Acceptar respostes de poques paraules o deixar que contesti amb una sola, és a dir, cal donar i valorar l'opció que l'infant pugui contestar a preguntes amb un "si" o un "no", ja que s'afavoriran situacions més senzilles per ells/es. No forçar-lo a parlar, no acabar-li la paraula o la frase i no donar-li recomanacions de com parlar. 
  • Estimular i afavorir la participació de l'infant en les activitats de l'aula, és a dir, l'educador/a ha de tenir present la necessitat que l'infant participi dintre de l'aula com qualsevol altre/a. Per tant, no ha de deixar a l'infant amb dificultats de fluïdesa al marge de les activitats programades per a la resta d'alumnes. 
  • Plantejar objectius comuns amb el/la logopeda de l'escola o el/la especialista, és a dir, és necessària la coordinació de l'educador/a amb l'especialista que fa el seguiment, per tal que es puguin plantejar les mateixes perspectives i finalitats en quant a l'evolució de l'infant.

"Un tractament apropiat durant aquest moment en la vida d'un infant pot reduir el impacte negatiu de la tartamudesa al llarg del seu desenvolupament i de la seva vida adulta."


RECURSOS I SERVEIS EDUCATIUS

Actualment, són molts i diversos els recursos i serveis que existeixen per poder tractar i atendre als infants amb disfèmia (o tartamudesa), tant a nivell familiar com professional i educatiu. Seguidament, s'anomenen i s'expliquen aquests recursos i serveis, els quals poden informar, orientar i ser de gran utilitat pels tres contextos ja esmentats. 

1. Mètodes i programes per abordar la disfèmia (o tartamudesa infantil): aquests programes es porten a terme en els casos que els nens/es pateixin disfèmia establerta acompanyada de factors de risc per a la cronificació.

Els programes es divideixen en els dos tipus d'intervenció:

a) Intervenció Directa
  • Entrenament Sistemàtic de la Fluïdesa per a Nens Petits (Systematic Fluency Training for Young Children) (Shine, 1988): aquest programa està molt estructurat per portar-lo a terme de forma individual amb infants de 3 a 9 anys. Planteja tasques d'avaluació i d'intervenció amb quatre activitats principals: (1) identificació de dibuixos, (2) llibre d'històries, (3) relacionar dibuixos i (4) la caixa sorpresa. 
  • Teràpia Personalitzada del Control de la Fluïdesa (Personalized Fluency Control Therapy, PFC) (Cooper i Cooper, 2003): és un mètode integrat i directe de treballar amb infants amb disfèmia. L'entrenament de la fluïdesa ofereix molts recolzaments visuals per ajudar a l'infant a identificar la seva tartamudesa i desenvolupar estratègies per a superar-la. Les fulles de treball i les activitats estructurades fan que sigui un programa molt útil pels especialistes de les escoles. El PCF es porta a terme en quatre fases: (1) identificació i estructuració, (2) anàlisi i enfrontament, (3) orientació de la cognició i la conducta i (4) control de la fluïdesa. El programa es centra en identificar sentiments i actituds cap a la tartamudesa. Es pot utilitzar tant amb infants petits com amb nens/es més grans i, també en grup. L'assessorament als pares és un altre dels objectius.
  • Programa de Intervenció en la Tartamudesa (Stutterning Intervetion Program, SIP) (Pindzola, 1987): és un programa per a infants amb dificultats de parla dels 3 als 8 anys. Consta de procediments d'avaluació, assessorament als pares i informació sobre l'entrenament. És un programa directe de tractament de la fluïdesa controlant la complexitat lingüística de les habilitats de la parla. El protocol planteja la diferenciació entre la tartamudesa primerenca i les difluències normals, establint criteris per a determinar si un infant necessita ajuda o no. També inclou informació per a pares i educadors/es en forma de pautes i assessorament a les persones significatives per a l'infant.  
  • Sistema de Desenvolupament de la Fluïdesa per a Nens Petits (The Fluency Development System for Young Children, TFDS) (Meyers i Woodford, 1992): aquest és un plantejament cognitiu del tractament de la fluïdesa per a infants fins als 9 anys d'edat. Proposa avaluació, intervenció i activitats centrades en l'infant. El programa estableix una sèrie d'habilitats que es recolzen en modalitats tàctils, motores, visuals, auditives i que faciliten la comprensió de l'infant en quant a les "regles" necessàries per al desenvolupament de la fluïdesa. Al mateix temps, es treballen les situacions difícils per la comunicació i l'assessorament als pares. 
  • Entrenament Motor de la Parla (Speech Motor Training) (Riley i Riley, 1985; 1999): és un model per al diagnòstic i tractament d'infants difluents. Planteja dos factors que augmenten la tartamudesa. Per una banda, els aspectes intrapersonals que estan en l'infant i, per altra banda, els interpersonals que estan fora de l'infant. Els factors interns dels infants estan relacionats amb el llenguatge i són trastorns motors orals. Davant d'aquestes dificultats motores, proposen un entrenament motor que es realitza amb la producció de conjunts de síl·labes amb una vocalització precisa, un flux d'aire suau, una seqüenciació adequada i una velocitat apropiada per a l'edat. L'abordatge dels factors interpersonals implica a l'infant i als seus interlocutors
  • Programa de Regles per a la Fluïdesa (Fluency Rules Program, FRP) (Runyan, 1999): aquest programa està dissenyat especialment per contextos escolars, en teràpia individual o en grup. És un programa de tractament de la fluïdesa amb principi de modificació de la conducta. El FRP consta d'una sèrie de regles que faciliten la parla fluïda. Per recordar i aplicar la regla, proposa diverses claus lingüístiques, que són necessàries per l'aprenentatge de les normes de fluïdesa. Algunes regles són: parlar lent, regular la respiració de la parla, mantenir la veu activada suaument, dir la paraula només una vegada, etc.
  • Programa de Fluïdesa Monterrey (The Monterey Fluency Program, MFP) (Ryan i Ryan, 1999): com la resta de teràpies, incideix en el tractament de la fluïdesa però amb una base conductual, plantejant que la tartamudesa és una conducta apresa. Proposa que el programa s'utilitzi amb els infants més petits que encara no tinguin dificultats molt greus. Seguint els principis operants, s'estableixen tres fases per a la producció d'una parla fluïda: establiment, generalització i manteniment. Insisteix en la importància de l'aplicació de reforços i les instruccions pas a pas. 
  • Programa Lidcombe (The Lidcombe Program of early stuttering intervention) (Onslow i Packman, 2001): aquest programa està dedicat a la intervenció primerenca en els infants tartamuts. Utilitza mètodes operants i són els pares els qui ho porten a terme. Les contingències s'apliquen premiant (reforçant) la parla sense tartamudejar i corregint la parla tartamudejada. A través de visites setmanals, s'ensenya als pares a administrar el tractament al seu fill/a i a mesurar la gravetat de la tartamudesa de l'infant. Els components d'aquest programa són l'entrenament dels pares, les mesures de la parla, el premi al parlar lliurement de la tartamudesa, la correcció de la parla tartamudejada, la resolució de problemes i el manteniment. Les webs on s'explica el programa en qüestió: Programa Lidcombe i Manual Lidcombe
  • Altres programes: Programa ERA-SM (Relaxació Fàcil dels Moviments de la Boca, Gregory, 1999); Increment Gradual de l'Extensió i Dificultat (Ryan, 1979); Mètode d'Extensió Prolongada de l'Articulació (Ingham, 1999); Programa pel Desenvolupament de la Fluïdesa en Preescolars (Culp, 1984); Control Directe de la Tartamudesa Infantil (Wall i Myers, 1995); i Easy Does It-2 (Heinze i Jonson, 1987).

b) Intervenció Indirecta:
  • Grups de Pares i Nens (Conture, 1999).
  • Prevenció de la Tartamudesa Primerenca (Gottuald i Starkweather, 1999).
  • Teràpia d'Interacció Pares-Fills (Rustin, 1996).

2. Especialistes que poden intervenir en el tractament de la disfèmia
  • Logopeda.
  • Especialista en llenguatge i parla.
  • Especialista en audició i llenguatge.
  • Psicopedagog/a.
  • Psicòleg/a.
  • Pediatre/a.
  • Educador/a.

3. Fundacions i organitzacions, on es pot dirigir l'interessat/da

3.1 Fundación Española de la tartamudez: TTM-España és una fundació sense ànim de lucre que la seva missió és ajudar a totes aquelles persones que es troben afectades de tartamudesa per intentar millorar la seva qualitat de vida. TTM-España ha estat creada per persones i pares/mares de nens/es que tartamudegen amb la finalitat d'informar i conscienciar als pares, docents, professionals de la salut i al públic en general, i crear cursos d'especialització per a logopedes a la Fundació. 
  • Objectius generals
  • Desenvolupar i sostenir els projectes que tinguin per objectiu l'ajuda a les persones tartamudes.
  • Fomentar la investigació sobre tartamudesa.
  • Facilitar la interacció i comunicació entre tartamuts, pares/mares de nens/es que tartamudegen, professionals que tracten la tartamudesa i investigadors/es.
  • Conscienciar a la societat sobre la naturalesa i la problemàtica de la tartamudesa i les necessitats dels tartamuts/des.
  • Facilitar el desenvolupament de perspectives interdisciplinàries per a la prevenció i maneig de la tartamudesa.
  • Com contactar
          C/ Aragó, 403-405, Entresòl B

          08013 Barcelona (Espanya)

          Tel.: 93 237 91 93 / e-Mail: ttm_es@yahoo.es 

          Web: http://www.ttm-espana.com 

3.2 Associació Catalana de la Tartamudesa: aquesta associació forma part de la mateixa Fundación Española de la tartamudez, esmentada anteriorment. 


3.3 Fundación Americana para la Tartamudez: la Stuttering Foundation of America (SFA) és l'organització sense finalitat de lucre més antiga en aquesta especialitat. Aquesta és mundialment reconeguda com a font fidedigna d'informació sobre la tartamudesa.

La SFA lliura batalles en tots els fronts, des del de la investigació científica fins el traçat del mapa genètic i la lluita per a conscienciar al públic en general. La SFA ofereix serveis, recolzament i ajuda a totes les persones que tartamudegen i els seus familiars. Manté una línea directa gratuïta i contesta unes 24.000 trucades a l'any.

Publica 24 llibres, 21 vídeos i 16 follets sobre la tartamudesa. Envia més de 800.000 exemplars de publicacions a l'any als que tartamudegen, als seus familiars, als terapeutes de la parla (anomenats foniatres o logopedes en alguns països), als pediatres, als metges de capçalera, als hospitals, a les clíniques, als dispensaris, a les escoles bressol, a les biblioteques i a altres persones i entitats que tenen contacte amb les persones que tartamudegen. També, ofereix un paquet d'informació destinat als pares/mares de nens/es amb possible tartamudesa. Inclou follets gratis i una llista de recursos professionals.



  • A continuació, es pot visualitzar un vídeo que va realitzar la pròpia Fundación Americana de la Tartamudez, el qual tracta sobre les idees, pensaments i opinions de diversos nens/es disfèmics o tartamuts envers el trastorn en qüestió. 
 

3.4 Altres organitzacions que ofereixen informació, guia, ajuda i suport envers el trastorn de la tartamudesa són les següents:

  • National Stuttering Association.
  • Stuttering Home Page Chat Room.
  • University of Wisconsin Family Village Stuttering Page.
  • Stuttering Home Page.
  • The Canadian Stuttering Association.
  • International Stuttering Association.
  • K12 Academics Stuttering Page.
  • University College London's Archive of Stuttered Speech (UCLASS). 

PER SABER-NE MÉS...

1. Articles d'interès
2. Enllaços i vídeos d'interès
  • Blog de pares. La tartamudesa: ajuda'ls i sobretot deixa'ls parlar!

  • La tartamudesa.


  • El paper dels pares de nens/es amb tartamudesa.

CURIOSITATS!

Sabíeu que, tot i el impacte negatiu que causa el trastorn de la disfèmia en la majoria de les persones que el pateixen, existeixen persones que han aconseguit fer d'aquest el seu major motor per a superar-se? 

Coneixeu a aquestes persones i les seves històries d'èxit!

  • Anthony Hopkins


Era una persona molt solitària, perquè no sabia què dir a la gent. A més, era tímid i solia balbucejar i bavejar. Va passar l'escola de manera improductiva i, per aquest motiu, va decidir internar-se en l'art. Quan tenia 15 anys, va ser encoratjat per a convertir-se en actor, i avui és reconegut mundialment pel seu llegendari paper del "Doctor Hannibal Lecter", el qual va donar-li un Oscar al 1992. 

  • Bruce Willis

Després de la separació dels seus pares, aquest va ingressar a l'escola secundària, on els seus problemes de fluïdesa de la parla van ser molt notoris. Els seus companys/es el molestaven amb sobrenoms fent referència al seu trastorn. No obstant, Willis es va adonar que, a dalt de l'escenari, la seva tartamudesa desapareixia, ja que li era més fàcil expressar-se a sobre d'una tarima. Des d'aleshores, va començar a actuar i el seu pas per la secundària li va ser més còmode, convertint-se en el President del Consell Estudiantil i en un membre actiu del club de drama. Encara avui dia, té moments en els que tartamudeja i és considerat un dels millors actors de tots els temps. 

  • Winston Churchill 


Una de les seves característiques era el tartamudeig. Ell mateix es descrivia com una persona amb un impediment a la parla però va treballar constantment per a superar-lo. 
Churchill és considerat un dels oradors més importants de tots els temps, amb discursos que van servir d'inspiració als britànics en temps de guerra. Actualment, la Fundació de Tartamudesa Americana utilitza la seva imatge com un dels seus exitosos models a seguir. 

  • James Earl Jones


Un dels herois de Hollywood per tenir una de les veus més reconegudes: Jones li va donar vida al personatge de Darth Vader a "Star Wars" i a Mufasa, el pare de Simba, al "Rey León". Ningú s'imaginaria que de nen era quasi mut per la seva tartamudesa severa, la qual li va durar al voltant de vuit anys. Ell recorda les burles que rebia a l'escola, i atribueix la seva recuperació a un professor d'anglès que el va introduir al món de la poesia. 

  • Lewis Carroll 


Carroll tartamudejava igual que els seus germans. No obstant, això no va ser un impediment pel seu desenvolupament en societat. Vivint en una època on les habilitats artístiques pròpies eren la única forma de diversió, Carroll sabia com arreglar-se-les, ja que cantava molt bé i no tenia por escènica. El seu entusiasme el va portar a escriure un clàssic infantil: "Alícia en el País de las Maravillas". 

  • Scatman John

Aquest músic americà va ser destacat en el jazz. Va tenir una infantesa dolorosa degut al seu problema amb la tartamudesa, però als 12 anys va començar a estudiar piano, fet que li va fer desenvolupar el seu costat artístic. Per tant, això va compensar-li el seu trastorn de la parla. 
"El piano em va donar una forma de parlar. Jo m'amagava darrere d'ell perquè tenia por d'expressar-me", va dir John.
Després, es va convertir en un artista reconegut que va vendre milions d'àlbums en tot el món: "Vaig fer del meu gran defecte la meva gran virtut.

  • Marilyn Monroe

Va ser la icona de la sexualitat als anys 50-60. A més d'amagar els seus romanços i amants, l'actriu amagava la seva tartamudesa. Es diu que la seva veu suau i sensual, la qual va captivar a tants dels seus "fans", era la seva manera d'amagar aquest trastorn que tenia des de la infantesa. 

  • Marc Anthony 

El cantant va confessar que era tartamut de petit. Era tant gran la seva angoixa quan es volia comunicar, que preferia cantar abans que parlar. "D'aquí va néixer aquest respecte que tinc per la música", va dir en una entrevista en els Billboard Latinos. 


  • Nicole Kidman 

L'actriu va dir a Starpulse que la pel·lícula "The King's Speech" la sensibilitzar de manera especial. "Jo vaig patir de tartamudesa, i recordo a totes les persones dient-me: pensa, organitza el què vols dir i després parla". Kidman diu que aquest trastorn va ser, en part, el què la va impulsar a ser actriu. 

  • Eric Roberts

A una entrevista amb "The Stuttering Foundation", Roberts va recordar que li entrava pànic quan de nen havia de llegir a la classe. "Sempre memoritzava el paràgraf". Assegura que, encara que va passar per les teràpies corresponents, avui dia, continua tenint moments de tartamudesa. "El més important és acceptar-nos  com som", va aconsellar el germà de Julia Roberts. 

  • Porky

Sens dubte, el tartamut més famós és el porquet Porky, de Looney Toons. Encara que Warner va ser demandat per "The National Stuttering Project", el qual acusava al porquet de no ser una bona figura de la tartamudesa, la veritat és que Porky va aconseguir fer parlar a tots sobre la disfèmia. 
La seva parla especial i la seva famosa frase: "Es, es, es, es... Eso es todo amigos!", van captivar a tot el públic.


  • El monarca Jorge VI

Va ser un noi tímid i acomplexat, amb una tartamudesa provocada per diversos traumes de la infantesa. No estava previst que es convertís en rei, ja que el tro estava destinat al seu germà gran, però aquest va abdicar per casar-se amb una divorciada americana. Era incapaç de pronunciar discursos en públic (particularment curiós resulta el fet que no podia pronunciar la lletra "k", pel que li resultava impossible referir-se a sí mateix com "the king"). Jorge va superar els seus problemes de pronunciació gràcies a la teràpia d'un logopeda australià i aspirant a actor anomenat Lionel Logue. El tractament va durar deu mesos, al llarg dels quals el sobirà i el seu instructor van tenir 82 sessions de terapia.

D'aquest personatge històric i famós es va crear una pel·lícula anomenada "El discurso del rey", la qual narra els esforços del monarca Jorge VI d'Anglaterra per a superar el seu trastorn de tartamudesa. Aquesta pel·lícula va ser un dels films més taquillers de l'any 2010, i es va perfilar com un dels dos favorits pels Oscar 2011.

A continuació, es pot visualitzar el tràiler de la pel·lícula en qüestió:




  • Per últim, dir que al llarg de la història han existit molts personatges cèlebres (Charles Darwin, Miguel de Cervantes, Moisés, entre d'altres) afligits per aquest trastorn de disfèmia o tartamudesa, i que van aconseguir superar-la amb força o transformar-la en una gran virtut. 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Aquest blog ha estat creat a partir d'una gran recerca bibliogràfica, de la qual les referències més rellevants són les que es presenten a continuació: 

  • Fernández Zúñiga, A. (2008). Guía de intervención logopédica en tartamudez infantil. Madrid: Síntesi.


  • Fernández Zúñiga, A. & Caja del Castillo, R. (2008). Tratamiento de la tartamudez en niños. Programa de intervención para profesionales y padres. Barcelona: Masson.


  • Rodríguez Morejón, A. (2003). La tartamudez: naturaleza y tratamiento. Barcelona: Herder Editorial. 


  • Salgado, A. (2008). Manual práctico de la tartamudez. Madrid: Síntesi.